Seminari: "La web 2.0: conceptes bàsics i principals canvis" - 27 setembre 2010 a la Biblioteca de Cardedeu

[sommaire] El dilluns 27 de setembre, la Biblioteca Marc de Vilalba de Cardedeu va ser l’escenari pel seminari "La web 2.0: conceptes bàsics i principals canvis", impartit per Lize De Clercq, presidenta d’Eclèctica DV. En aquest article trobeu el texte complet del seminari.

 veure presentació

La nova internet o la web 2.0

El seminari va començar amb una explicació sobre l’origen del terme "web 2.0" [1]. La paraula va néixer l’any 2004, durant una pluja d’idees entre els organitzadors d’una conferència en San Francisco sobre l’estat d’internet [2] . Entre els organitzadors hi havien Tim O’Reilly i Dale Dougherty, els fundadors de la empresa O’Reilly Media.

Van observar que, cinc anys després de la explosió de la bombolla financera (que va posar fi a l’entusiasme sobre fer negocis en internet), havien aparegut una sèrie de webs noves com YouTube, Flickr, Facebook, Blogger i MySpace, que no tenien res a veure amb les webs que coneixíem fins ara, però tenien molt d’èxit.

Totes aquestes webs tenien alguna cosa en comú: no eren els típics "contenidors d’informació" amb textos redactats per professionals i amb una gràfica impressionant. Més que "pàgines web" semblaven ser "aplicacions" o "programes", perquè sense els continguts que hi anaven posant els usuaris, aquestes "webs" s’haguessin quedats completament "buits". Eren tant diferents i tenien tant d’èxit que els d’O’Reilly van decidir que ens trobàvem davant una internet completament diferent, i va ser en Dale Dougherty (no en Tim O’Reilly!) que va proposar de donar-la un nom diferent i anomenar-la la "web 2.0" [3]

Però què vol dir això que les noves pàgines de la web 2.0 serien pàgines webs "buits"? Vol dir que, només quan t’hagis donat d’alta en el programa o "servei" que ofereix la empresa que hi hagi darrera, pots començar a posar-hi contingut o fer-ho servir. En alguns casos, com és el cas de Facebook, no pots veure cap contingut si no t’has donat d’alta o no t’has connectat. En aquest sentit, una aplicació "web 2.0" és molt semblant a un programa de correu electrònic, ja que també és una aplicació en línia que només pots fer servir quan et crees un compte d’usuari amb la empresa que hi ha darrera.

És doncs molt important d’entendre que el nou tipus de "pàgina" web 2.0 en realitat no és una "pàgina web" però un "servei" (o "programa", "aplicació" o "eina") que funciona "online" ("en línia"), és a dir: directament des del navegador, sense baixar res.

Ara bé, a partir de l’any 2004 el terme "web 2.0" va tenir molt d’eco en internet [4], però la elecció de la paraula "web 2.0" va causar també molta polèmica.

Principalment perquè la terminació "2.0" fa pensar en una cosa molt tècnica, ja que és la manera en què els informàtics anomenen les versions estables d’un programa. Molta gent pensa llavors que la "web 2.0" és "cosa d’informàtics" o fins i tot "no saben per on s’entra en aquesta web" o "com es pot veure aquesta web".

És una llàstima perquè, en realitat, el gran canvi que ha generat la web 2.0 justament s’ubica a nivell social, a nivell de les persones comunes com tu i jo, i no tant a nivell tecnològic, encara que és cert que la evolució de certes tecnologies estan al arrel del canvi social. Durant la resta del seminari intentarem clarificar en què existeixen exactament aquests canvis socials i tecnològics que han donat tant de renom al fenomen de la web 2.0.

Evolució social: la democratització de la difusió digital

Ja hem explicat que va ser l’èxit de pàgines com Facebook, YouTube, Blogger, etc. que va fer néixer la paraula web 2.0, però encara no hem intentat explicar perquè aquestes pàgines - o millor dit "serveis" - tenen tant d’èxit. Per trobar la resposta hem mirat al tipus de contingut que la gent posa a aplicacions com Facebook i Blogger: embla que aquests serveis responen a la nostra necessitat de fer veure a la resta de la societat qui som, què fem, què és el que ens agrada i què opinem.

Totes aquestes raons es situen a nivell social, però també hi ha raons que es situen més a nivell tecnològic. Es poden resumir en una sola frase: els serveis de la web 2.0 són tots programes que són molt fàcils d’utilitzar. Perquè no s’han d’instal·lar, et permeten dissenyar una pàgina web de manera molt intuïtiva i una interfície gràfica molt semblant a un processador de texte et permet publicar un texte de manera molt simple.

Què vol dir tot això? Vol dir que gràcies a la web 2.0 hem arribat a una segona etapa en el procés de la democratització de l’ús de les noves tecnologies. La primera etapa va ser la democratització dels dispositius multimedia. Perquè amb els preus accessibles i l’ús intuïtiu de mòvils, càmeres digitals i portàtils les persones com tu i jo vam poder satisfer la nostra necessitat de creació. Vam escriure textos amb els nostres portàtils i vam fer fotos i vídeos amb les nostres càmeres digitals, però tot es va quedar a dins dels nostres ordinadors. Fer veure el que feiem a molta gent era bastant complicat (pensa per exemple com és de difícil comprimir fotos per poder enviar-les per mail en un afegit...).

Durant la primera època d’internet (1995-2005), no vam poder disfrutar molt de la capacitat de difusió que té internet, perquè van ser només les empreses que es podien permetre de pagar el disseny d’una pàgina web. Va ser doncs la web 2.0 que va solucionar el tema de la difusió per la gent comuna, ja que la facilitat i el grau d’intuïció dels seus serveis ha causat una democratització de les eines que ens permeten fer una difusió digital de les nostres creacions, sense l’ajut d’un tècnic o un programador web.

Una altra manera per explicar aquest canvi fonamental és definir la web 2.0 com un nou "estatus" de internet, semblant al "estatus" d’un arxiu digital: un .pdf és un arxiu "només de llegir" i un .doc és un arxiu "llegir i escriure". Abans, amb el navegador només podies "llegir" pàgines web, ara amb el navegador també pots "escriure", publicar, intervenir, comentar, pujar etc. mentre que òbviament encara pots continuar a només "llegir". Diuen que el internauta de la primera època d’internet era un "consumidor passiu" de la informació en internet i ara, amb la web 2.0, tots ens hem convertits en "productors actius", sense deixar de ser també consumidors: som "prosumidors".

Evolució tecnològica: Ajax i la computació en núvol

Està clar doncs que la web 2.0 és una evolució important a nivell social, però com és que tot això no existia abans? Simplement perquè darrera de les aplicacions web 2.0 si hi ha també una evolució tecnològica bastant important. Ho va dir el Tim Berners-Lee mateix [5], l’home considerat com "el pare d’internet". Encara que no era d’acord que el fenomen de la web 2.0 fos prou important com per dedicar-hi una paraula nova, en Tim si que admet que els nous serveis de la web 2.0 es basen en estàndars web que ja existien abans, però que han evolucionat molt.

Sobretot la velocitat amb el què el navegador és capaç de processar l’interacció d’un usuari (un clic, arrossegar coses amb el ratolí, desar canvis fets,...) és molt important a l’hora de fer servir el navegador com a un sistema operatiu per executar un programa. Aquesta velocitat s’ha augmentat perquè ara disposem d’una banda d’ample d’internet més ràpid i d’uns ordinadors més potents, però sobretot una tècnica de programació web conegut com Ajax va influenciar en el procés de programació dels serveis coneguts ara com "web 2.0".

El fenomen de les aplicacions que s’executen des del navegador (webtop) i no com abans en el sistema operatiu (desktop) també es va anomenar "la computació en núvol" (Cloudcomputing), perquè "núvol" és una metàfora d’"internet": aplicacions que es converteixen en "serveis" allotjats en el (núvol d’) internet (i són executats a través del navegador).

Revolució social?

Ja hem demostrat que la web 2.0 és una evolució a nivell social (ja que significa una democratització de la difusió digital), però és també una revolució social? Per concloure que un fenomen sigui una revolució hauria de causar tant impacte que es podria parlar d’un nou paradigma (o model) pel funcionament de tota la societat. Els sociòlegs d’avui en dia ho estan discutint, però encara està pendent molta recerca sobre l’impacte de la web 2.0 en diferents terrenys com l’educació, la política, la cultura, el món dels negocis,.. així que no m’atreveixo concloure tal qual que la web 2.0 és una revolució social.

El que si que m’atreveixo és dir que la web 2.0 significa un nou paradigma pels mitjans de comunicació massiva, no només els tradicionals com la premsa, la tele i la ràdio, però també per internet, ja que amb la web 2.0 i la democratització de la difusió digital internet mateix es converteix en un mitjà de comunicació massiva.

En què consisteix aquest nou paradigma pel funcionament dels mitjans de comunicació?
Què és el que a partir d’ara els mitjans tradicionals (i llavors els polítics i les empreses que volen fer-hi publicitat) han de tenir en compte?

 Primer, que la web 2.0 ha creat nous canals per formar la opinió pública. Ja no està tant fàcil influenciar la opinió pública amb una columna en un diari o una revista, ja que molta gent també llegeix notícies i comentaris en blogs independents i crea grups de protesta en xarxes socials com Facebook.

 Segon, que amb la web 2.0 han aparegut noves maneres per decidir el què és notícia.
El què és notícia en internet no està decidit pels caps de redacció o comunicats de premsa de governs o empreses poderoses. El què és notícia en internet no està decidit de manera "top-down" (de dalt a baix) però "bottum-up" (de baix a dalt): és gent com tu i jo, els que participen en la blogosfera (el conjunt de publicacions i comentaris en els blogs i les xarxes socials) qui decideixen el què és notícia. Com? A través del sistema de posicionament natural de Google, que fa pujar en els resultats del seu motor de recerca la notícia que ha estat més enllaçada per altres blogs. O a través una comunitat de notícies com Menéame, on els/les participants voten les notícies que més els agrada.

 Tercer, que la web 2.0 ofereix noves maneres de rebre i seguir la informació, a través d’una tecnologia conegut com "RSS". Amb un lector de RSS (per exemple el Google Reader) et pots suscriure ("agregar") a una pàgina web o blog de la mateixa manera que et subscrius a una revista: cada vegada que "surt" una nova notícia ho rebràs en el teu lector de RSS, quasi com si fos un correu electrònic que arriba al teu programa de mail. Altres maneres per seguir notícies és clicar enllaços que persones en xarxes socials (Twitter o Facebook) o en comunitats de pàgines favorites (Delicious) han marcat com interessant en el seu perfil.

 Quart, que la web 2.0 permet noves maneres d’emetre informació, també a través de la tecnologia "RSS". Aquesta vegada, la persona que es subscriu a una pàgina web o blog és algú que també té un blog o una pàgina, i la vol alimentar ("sindicar") de manera automàtica amb les notícies d’una altra pàgina o blog.

 Cinquè, que els costos de infraestructura per produir i publicar continguts mai han sigut tant baixos com avui en dia, i en cap moment de la història s’ha donat la opció a tanta gent per participar en la formació de la opinió pública. Això fa que al marge dels grans mitjans de comunicació massiva "convencionals" s’han anat emergint altres mitjans més independents del gran capital, anomenats "micromitjans" de comunicació massiva.

 veure presentació
 llegir també l’article d’investigació:
Què és la web2.0?